El fracàs en l'esport professional
No es tracta d’un tema que ocupi portades avui en dia, ni n’ocuparà en un futur a causa d’un relatiu “èxit”, però la dedicació total esportiva es quelcom que comporta més desgràcies que felicitats. El parar d’estudiar en busca d’un futur que ens solucioni la vida en dos dies esdevé una greu equivocació per a molts adolescents.
Per poder arribar a prendre aquesta decisió hem de donar per fet que tenim unes qualitats tècniques i físiques espectaculars. Un cop arribat a aquest punt comença la lluita contra milers de petits genis que han triat el mateix camí que nosaltres. Per tant, com que només arriben els millors, és lògic que el percentatge de fracassos sigui espantós. A més, quan les coses comencen a sortir malament podem arribar a nivells crítics en quant a estrès i desesperació que inevitablement desemboquen en una pèrdua del sacrifici de lluita.
Ara bé, si hi hagués poca iniciativa a la recerca de l’èxit i baixés el nombre de nois que s’endinsen en un futur incert perdríem nivell esportiu a causa de la rebaixa de competència. Llavors ens queixaríem de que cada cop els esportistes són menys bons.
En definitiva, crec que hem de trobar el punt intermedi. Es bo que hi hagi gent que intenti lo cada cop més difícil, sempre i quan el nombre de fracassos no sigui tant elevat.
No hay comentarios:
Publicar un comentario